Monòleg interior relacionat amb la novel·la "Mirall trencat" de Mercè Rodoreda

Eladi Farriols

Aquell dia, el primer que l'havia vista, m'estranyà que Teresa anés acompanyada, no solia fer-ho. Em vaig quedar parat en veure el comportament esvelt, prepotent i estirat de la senyoreta Valldaura. Potser ara és quan més puc confirmar aquella expressió de: les aparences enganyen , i és que aquella noia descolorida, antipàtica amb ulls petits i moltes coses les quals no em van agradar, esdevindria avui la meva muller.

Continuant amb la primera imatge d'ella, el físic de Sofia tampoc és que m'hagués atret molt, ja que era incomparable amb la bellesa de Teresa, la seva mare. No obstant, el dia de l'anell canviaren totes aquestes percepcions. Quan li vaig posar a les mans perquè feia uns istants me l'havia mostrat, li vaig acariciar els dits. Tenia una pell finíssima, em recordà als dits de la meva àvia i això em va complaure. Ella em tornà la carícia i aquell instant va amorosir el nostre tacte, en altres paraules, ens varem enamorar perdudament.

Una temporada més tard, en quan ella tornà de Londres, la seva família em convidà. Quan la vaig veure de nou, encara em va agradar més que fins llavors. Indubtablement havia canviat. Ja no mostrava la seva actitud de superioritat i somreia més sovint. El següent any i mig em costà molt de passar. Pensava en declarar-me a aquella vulnerable i delicada noia que tant m'agradava. Però tenia por. Tenia por que no fos prou per ella, que la seva família no m'acceptés com a marit de la seva noia. També tenia por que degut a tot això semblés una gosadia.

Al cap d'un temps vaig decidir que no podia esperar més, m'hi vaig declarar i amb el meu pare fórem a demanar la mà de Sofia. Un problema però, va interrompre la brillant i perfecte història d'amor; la mort del senyor Valldaura.

Jo ho sentí molt però em va pesar molt més que Sofia em demanés dos anys de dol abans de casar-nos. I crec que també li hagués pesat a ella saber que durant aquests dos anys, jo, involuntàriament m'he enamorat d'una cupletista, una cupletista dolça, popular i entranyable.

No sé si faig malament en mantenir una relació d'adulteri, però Pilar m'agrada, m'agrada molt i em complementa amb el que no té Sofia. Tot i així, m'estimo a la meva a Sofia i n'estic eternament enamorat.

Caldria prohibir l'avortament?

Tendències filosòfiques així com religioses, assguren que des que un òvul esdevé fecundat per un espermatozou apareix un ésser humà. Aquesta afirmació és molt relativa i ha desencadenat molts problemes al llarg dels anys.
Com posar un límit al desenvolupament del fetus i decidir a partir de quan no es pot matar el fetus o "persona"? Com ja he dit abans, la majoria de les religions creuen que no hi ha límit, simplement que no es pot efectuar l'avortament en cap cas. Ni en un fill no desitjat, ni fins i tot en un fill amb problemes detectats abans del part (ex: síndrome de down , retard mental, deformacions físiques etc.). Aquests creuen que el què s'ha de fer és ajudar a les dones embarassades que no desitjen tenir el nadó, buscar altres sortides, i que d'això ens n'hem d'ocupar tots. Així doncs critiquen l'avortament com una presa de llibertat de l'ésser en procés de desenvolupament, ja que ell/a no ha decidit morir.

Alguns altres, els que hi estan d'acord, no creuen en el fet de comparar un fetus amb un nadó i que per tant, el nen, és persona quan neix, o com a molt, un o dos mesos abans. També reafirmen la llibertat de decisió de la mare, que pot decidir no tenir el nen degut a les circumstàncies en què l'ha concebut. Un clar i conegut exemple d'aquestes circumstàncies és la violació. Quan una dona és violada, i queda embarassada, no es pot obligar-la a tenir el fill ja que ell no ha decidit en cap moment de tenir-lo. Altres exemples serien de preveyre circumstàncies posteriors i no que ja han passat. És a dir, quan veus que el futur humà no tindrà una vida lliure i digne i que per tant no tindrà vida. És el cas de nens que neixen amb moltes deficiències mentals i físiques la mare dels quals pot decidir donar-los una vida que no se sap si serà curta, llarga, lliure o esclavitzada, o privar-los d'aquesta desconeguda vida.

S'ha de tenir en compte que l'estat hi intervé molt en temes com aquest i que per tant la cosa sempre conté la política pel mig. Personalment, no m'atreviria a definir un límit de temps el qual el fetus és encara un fetus i dir quan esdevé un humà. És un tema bastant delicat i considero quasi igual d'important el dret de vida del nadó, com el dret de decidir de la mare. Dic quasi, ja que en últim terme, crec que és la mare qui té prou raonaments i motius per tal decisió.

Contestant ja la pregunta titular, crec que simplement s'ha de permetre l'avortament. No fomentar-lo, però permetre'l dins els límits d'una bona educació, per tant definitivament no es pot prohibir un acte com aquest en què la decisió de la dona/mare és la que compta. L'estat no pot decidir per ningú. Aquells que no accepten treure la vida al que ells anomenen "persona", que no ho facin, però que no els treguin la possibilitat de fer-ho als altres. Tothom és lliure d'opinar, ergo tothom és lliure d'actuar.

Cold, fear, anxiety, anguish, suffering, sadness, melancholy, sorrow, ignorance; grief...

Barcelona, una ciudad de recuerdos.

(Redacció-continuació de Nada, Carmen Laforet)

Llevaba ya nueve horas metida en aquél maldito autobús cuyas ventanas empañadas no dejaban pasar la luz del exterior. No podía dormir más de lo que ya había dormido en el largo trayecto a Barcelona. En aquellos momentos estaba empezando a amanecer y el sol salía lentamente por detrás de los tantos edificios construidos allí. En realidad no recordaba tantos rascacielos juntos ni tanta actividad tan temprano en la mañana. Justo en aquel momento me vinieron todos los recuerdos a la cabeza, todos los días vividos, todas las aventuras, las personas, paisajes, fiestas, estudios, risas, lágrimas… Los días que había vivido en la calle Aribau con toda aquella gente ahora me quedaban muy lejos, pero de todas maneras estaba muy impaciente por ver como había progresado la ciudad, los cambios en ella, los cambios en la Universidad, en mi calle, en mi casa etc.

El autobús paró de golpe, por fin había llegado a mi destino. De la parada hasta la calle Aribau había unos diez minutos caminando, en los cuales me entretuve viendo las nuevas tiendas, las caras de la gente, y lo bonito que estaba el ambiente después de esa época de posguerra. Aunque la fachada de la casa había cambiado mucho, no me costó nada reconocer la casa donde viví durante un tiempo de mi vida.

Llamé a la puerta para saber si había alguien dentro y en pocos segundos me abrieron. Era Gloria. Estaba guapísima, muy delgada, y transmitía felicidad. De repente Juan se adelantó y me abrazó con todas sus fuerzas. Me invitaron a entrar y tomar algo. Mientras me explicaban las novedades que yo no sabía, me fijé en el interior de la casa, los muebles, etc., todo estaba súper ordenado. Me explicaron que Gloria había conseguido un trabajo muy bien pagado, y que Juan había empezado a tener éxito con sus cuadros. Las cosas habían mejorado mucho, ellos no se habían vuelto a pegar, el pequeño llamado Miguel ya era todo un hombre, y Gloria estaba embarazada de nuevo.

Una vez hubimos hablado de todo, me dijeron si quería que me acompañasen a ver la catedral, el barrio chino y otras partes pero yo no acepté. Prefería ir sola i evadirme en mis recuerdos paseando por Barcelona.

Mi primer destino fue la Universidad pero la acabé observando de lejos porque con tantos estudiantes por allí, yo cantaría un poco así que lo dejé para otro rato. Luego me pasé por el barrio gótico. Ése no había cambiado mucho, en realidad estaba igual que cuando yo había marchado. En cambio, el barrio chino estaba muy diferente. Un montón de luces lo iluminaban, un montón de gente feliz paseando en él, niños jugando, cantando, riendo. Recordé cuánto tuve que correr por aquellas calles prohibidas el día que Juan salió a buscar a Gloria. Me di cuenta que aquél año en Barcelona a lo mejor no había sido el más feliz de mi vida, pero pasé aventuras que nunca olvidaré.

De pronto sentí gotitas de agua cayendo en mi cabeza. Decidí sentarme dentro de un bar y observar la gente como pasaba estresada por sus tareas. Estudiantes, hombres de negocio, profesores, médicos, azafatas, basureros, músicos, secretarias, camioneros, lampistas, taxistas, y todo lo que quieras imaginar.